Som els atrafegats.
El pas del temps, però,
tingueu-lo per fotesa
dins el que sempre persisteix.
Tot allò que és desfici
ben prest haurà passat;
car és el que perdura,
l’únic que ens inicia.
Nois, no esmerceu l’esforç
en la velocitat
ni en l’intent de volar.
Tot és assossegat;
la fosca i la claror,
la flor i el llibre.
La carn cobreix l’ós
i posa una ment
allà dins i
de vegades una ànima
i les dones trenquen
gerros contra les parets
i els homes beuen en
excés
i ningú no troba
la seva mitja taronja
però segueixen
buscant
i sortint de quatre grapes
dels llits.
la carn cobreix
l’os i la
carn busca
quelcom més
que carn.
no hi ha cap
possibilitat:
estem tots atrapats
per un singular
destí.
ningú no troba mai
la seva mitja taronja.
els femers urbans s’omplen
les deixalleries s’omplen
els manicomis s’omplen
els hospitals s’omplen
els cementiris s’omplen
res més s’omple.
Traducció de Ferran Pérez.
Mentre, són plàcides
totes les hores
que aquí perdem
quan en la pèrdua,
com en un gerro,
hi posem flors.
Gens de tristor
ni d’alegria
en tota vida.
Sapiguem, doncs,
savis incauts,
viure-la no,
ans escoltar-la
tranquils i plàcids,
amb els infants
a tall de mestres
i els ulls reblerts
de la Natura…
Arran de riu,
vora el camí,
segons s’escaigui,
sempre al mateix
lleu descansar
d’estar vivint.
Passa el temps, passa
i res no ens diu.
Tots envellim.
Sapiguem, amb
quasi malícia,
veure’ns anar.
No paga pena
de fer cap gest.
No es resisteix
al déu atroç
que els propis fills
sempre devora.
Apleguem flors.
mullem-nos lleus
les nostres mans
als rius ben calms
per tal d’aprendre
també la calma.
Gira-sols sempre,
fitant el sol,
tranquils deixem
la vida sense
sentir recança
d’haver viscut.
Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja.
Ítaca Poemes. Konstantinos P. Kavafis
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.
Traducció de Carles Riba.
Per les armes que maten, les planures daurades
I els llacs blaus, i el sol damunt
Rodola ombrívol; la nit estreny
Guerrers agonitzants, el foll lament
De les boques malmeses.
Però al fondal de salzes s'agrupa en silenci,
Núvol roig on habita un Déu de còlera,
La sang vessada, fredor de lluna;
Tots els carrers desemboquen en negra putrefacció.
Sota el brancatge daurat de la nit i dels astres,
L'ombra de la germana fluctua pel bosc silenciós,
A fi de saludar els esperits dels herois, les testes sangonents;
I sonen tènues entre els joncs les flautes fosques de la tardor.
Oh dol més ple d'orgull! Altars d'aram.
La flama ardent de l'esperit nodreix avui un dolor immens,
Els descendents no nats.
El meu fill petit em pregunta: Cal que estudiï matemàtiques?
Per què, diria. Que dos trossos de pa són més que un,
prou que ho notaràs.
El meu fill petit em pregunta: Cal que estudiï francès?
Per què diria. Aquesta nació s'ensorra.
Frega't el ventre amb la mà i queixa't,
que tothom t'entendrà.
El meu fill petit em pregunta: Cal que estudiï història?
Per què, diria. Aprèn d'amagar el cap sota terra
i així potser sobreviuràs.
Sí, estudia matemàtiques, dic,
estudia francès, estudia història!
